A continuació us portem un dels articles fets a la classe d'història de primer de batxillerat del Sagrat Cor Sarrià que porta com a títol "la història rima" i relaciona el període d'entreguerres i el món actual després d'haver-los estat estudiant, esperem que gaudiu llegint-lo!

“LA HISTÒRIA RIMA”

És una qüestió de simple atzar el fet que durant els últims anys s'hagin vist reforçats la presència i el protagonisme mundial dels partits d’extrems o pot ser que es tracti d’alguna cosa més? Què és el que fa que personatges com Trump o Le Pen hagin passat de ser desconeguts en política a portada en gairebé tots els mitjans de comunicació en un període tan curt de temps? És potser el seu discurs populista, el carisma i el poder de convicció que poseeixen o la seva figura de líder fort el que fa que avui en dia siguin coneguts mundialment? No, no del tot. Tot i que tots ells poseeïxin aquest cúmul de factors clau que formen un bon manipulador, el que els ha fet ser on són no resideix tant en la personalitat  sinó en un element que comparteixen fins i tot amb l'Itàlia i l'Alemanya de Hitler i Mussolini: els pobles que dominen.

El període de les dècades dels anys trenta-quaranta, o més conegut com període d’entreguerres, arrossega una crisi econòmica devastadora iniciada l’any 1929 a EUA, però expandida mundialment a causa de la dependència generada. Les classes socials afectades per aquesta crisi són obrers, pagesos i excombatents de la primera guerra mundial, però les que més la pateixen són classes mitjanes que passen per un procés de proletarització. Aquesta forta crisi econòmica genera certa inseguretat al poble, que a mesura que passa el temps veu més inaccessibles les expectatives de futur, unes expectatives que semblen haver-se canviat per fam, atur i pèrdua d’ideologies. De tot aquest context sorgeix una crisi que afecta aquelles democràcies que no tenien els pilars ben assentats i augmenten els moviments d’oposició, materialitzats en els extrems com el comunisme o l'extrema dreta. En aquell moment, tant a Alemanya com a Itàlia hi ha una forta inestabilitat política, que es veu reflectida en canvis de govern constants i mesures ineficaces cosa que fa que la població perdi la confiança en els líders i és aleshores quan apareixen dos de les figures més controvertides de la història: Mussolini i Hitler. Aquestes circumstàncies on governa el caos provocat pel desànim i la misèria, per llunyanes que ens puguin semblar, són les que estem vivint en l’actualitat. La pregunta que després de tants anys d’història recorre la ment de molts avui en dia és com, sabent identificar un possible dictador i després de veure la seva manera de governar un cop arribat al poder, deixem que figures com Trump i Le Pen arribin a tenir tant de protagonisme en política i arribin fins i tot a ser escollits caps d’estat. La conclusió de què podem arribar després d’analitzar i relacionar cadascun d’aquests dos períodes amb profunditat és que la resposta resideix en el context històric actual.

Els dictadors han de trobar les condicions adequades per instaurar la dictadura, a més de certs factors psicològics que n’afavoreixen l’ascens. L'obediència i submissió cegues a què ens sotmetem en una dictadura només es poden donar en  un moment de feblesa del poble com el que estem vivint en l’actualitat: les classes treballadores, que han estat les més afectades i constitueixen el volum més gran de població, senten el poder llunyà i hi han perdut la confiança, se senten manipulades, marginades, mal informades i fins i tot robades, no tenen cap mena d’expectativa de futur, no tenen res clar. En l’actualitat estem experimentant una sensació semblant a la de la post-guerra: veiem que els nostres ideals, valors i creences es perden, en definitiva, el nostre món es perd, i tenim por. S’ha produït una situació constituïda per uns criteris de pobresa i atur excessivament elevats, cosa que provoca una desesperació en el poble, un poble que ha estat votant durant un llarg període d’anys als partits democràtics però que no n' ha rebut cap resposta i que, ara troba líders forts,com Trump o Le Pen, que tot i aplicar mesures xenòfobes o inclús racistes el tranquil·litza, ja que tenen com a suposat propòsit protegir la població i això és el que aquesta necessita, una figura paternal i protectora que li proporcioni seguretat i posi fi als uns problemes que fins ara cap altre partit no ha sabut solventar.

Per què Trump, Mussolini, Le Pen o Hitler? Què és el que els fa agafar força? 

Apareixen d’entre la misèria i la monotonía com a figures diferents, no tenen por, són radicals, donen solucions i no problemes, tenen un gran do de la paraula i fan servir un un discurs populista de comprensió absoluta i que abasta les necessitats de tot tipus de ciutadà, empatitzen amb la població i aconsegueixen fer-los creure que són un de més, que no menteixen com tots els altres. No donen la imatge de polítics interessats en els diners, i el més important: no tenen precedents, és a dir, no s'assemblen a cap altre tipus de polític que els hagi transmès desconfiança.

 Fan servir la por de la gent, por de més pobresa, del comunisme durant el segle XX i al XXI de l’Europeització, por del diferent i de quedar-se sense feina, una por que es tradueix en la figura dels immigrants o les multinacionals.Busquen un enemic comú per unir el poble i així lluitar contra ell: els immigrants, o els jueus - persones que segons el líder amenacen amb la incultura, la feina i només porten problemes - Trump critica el NAFTA així com Hitler ho feia amb el DIKTAT.

Clamen antics triomfs i prometen la grandesa de l’estat un altre cop, La Itàlia irredempta de Mussolini o la gran potència económica en la que Hitler convertirà Alemanya són l’Amèrica perduda que Trump farà gran i forta de nou o la França que Le Pen reocuparà. S’aprofiten del sentiment patriòtic, creen consciència i amor per l’estat, integren el ciutadà, el fan sentir-se identificat, part del procès, i així lentament i discreta aconsegueixen que  el poble perdi allò més important: la llibertat de l’individu qui acaba creient que és només part d’un gran col·lectiu: “Som nosaltres contra tots ells”.

-Article d'opinió, Andrea Gabarró 1r B.